I m’ha arrancat de sobte l’huracà del Desig
–el Desig és el cèrvol que creua el riu d’un salt–
i em veig i sent la meua tristíssima buidor
el pobre cos, en l’aspra terra d’estiu caigut
no hi ha cap soledat com aquesta del jo
feta de dures roses minerals, de carbons
com ganivets en l’ombra, d’abelles o coàguls
de llum, ja prehistòria de mi mateix, amb una
fredor al seu endins. Pregones galeries
interiors, arestes on l’aire es va esmolant
–cada cosa és com una rosa d’arestes crues
el pensament, o Abel, roman mort pel Desig.
Sent la meua ciutat interior, i em pujà
un baf arqueològic, una humitat de cova
el bufet d’un alé de segles i sarcòfags.
L’ala d’un rat penat batent el meu crepuscle.

Fou el Desig de tu qui em va arrancar de sobte
el Paradís, la pura plenitud forestal.
I em sé en l’aire, que em volia insinuant-se, cru,
com una cabellera llargament impossible.

(et va arrancar de sobte l’huracà del Desig.
Ciutat que ara contemple, i ets eternament,
memòria tristíssima, un eixut oceà
on l’esponja roman al servei de l’abella
i les escates soltes espillegen al sol?
Ens partirem el dol tots dos a cau d’orella.
Ens partirem el sol a la vora del temps).