La verema a França era com l’exili.
Homes i dones omplien maletes
–de fusta o de cartó–
amb tot el que hi podia cabre,
creïlles i tot.
Feien llargues cues
a les andanes inhòspites
i pujaven als trens
vells i esbalandrats.
Vora la frontera
els escorcollaven com a leprosos
i, quan arribaven als camps de vinya,
els allotjaven en cases malsanes
i els feien treballar llargues jornades.
A la plana, a la muntanya.
Les dones tallaven i els homes treien.
Emigrats allà
–immigrants els deien–,
ací també tenien bancals de vinya.
Durant tot l’any la treballaven.
Arribada la collita,
néts i avis, pares i fills
d’aquells exiliats, veremàvem.
Quan la mare també marxava allà,
els menuts ens solíem quedar amb els parents.
Fou així com vaig conèixer la ciutat.
Hi teníem unes ties i ens hi van portar.
A mi, sis o set anys que devia tindre,
i a la meua germaneta
que tot just començava a caminar.
Ciutat de contrastos,
de llargues avingudes
i pisos de Bon Ordre
amb corredors laberíntics,
habitacions de luxe,
cambres de bany lluents...
I de cases on s’amagava la pobresa,
pisos foscos de rellogats
i de famílies amuntegades,
de por a les nits i de llums i olors estranys.
Vaig descobrir un altre món, llavors.
Els nostres pares foren emigrats,
exiliats, estranys a prop de casa.
Quan tornaven al poble,
barataven francs francesos
per moneda espanyola
amb l’estampa de generals invictes.
I amb els guanys compraven
un tros de terra blanca i erma
per a plantar-hi vinya.