Fa temps que no la veia
vora el mas, prop del camí.
És una dolça imatge
que sempre porto amb mi.
Que n’és de rebonica
amb el pinzell a la mà.
El sol daura els rínxols
el vent els fa revolar.
Les mans com papallones
dansen combinant colors.
Les formes ja s’apropen
i els papers van perfilant.
Els seus ulls busquen la llum
i els tanca quan la té.
S’asseu a la cadira
i el vent li dona l’alè.
Per molts anys que jo visqui
mai la podré oblidar.
És pintada en un record
que el temps no podrà esborrar.