Plorarās a l'adonar-te
que aquell aire que ella et dava,
aquell aire, era la vida.
plorarās plč d'enyoranįa, el seu fer foll
que a aquella edat tu censuraves.
plorarās la ingrevidesa de sa dansa,
de peus antics, de polca nua.
Plorarās la menudesa de sa veu
i plorarās amb plor de gran
si sa mirada no t'acusa.
Quan plorava, pensarās,
era goig l'ānima infesta
si el seu abraį n'era el sedant.
Plorarās de por i de rābia
per haver invocat coratje
quan calia sols ser amant,
sense espasa ni escudan-te
d'un deliri assetjador,
que fins veies en somriures
esverats temptant favors.
Potser hi ha oblit d'hores d'insōlits,
Potser hi ha oblit pel frenesí,
oblit del gust de quan tot juga
de quan el seny perd tot sentit.
Perō aquest plor que ja s'impera
té bon recer, és exaltant,
com sobirā dins el seu regne
s'otorga estanįes i esdevé vital.
Plorarās sota el seu setge
gestes on vas ser sever
creien-te farsa acomodada,
creien-te a tu mateix valent.
Era sospita de feblesa
i insistires en fingir,
eren maldestres ses paraules
i t'havies d'encobrir.
Plorarās ja sense vida
doncs l'alč has refusat
i et semblarā una gran fal.lācia
no ser imprudent, fidel amant.
Poema original
