La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.

On la rosa i la veu cridant campanes?

Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.

Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa les mans dels fills que et puden
i t’han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.

Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar dormit, taüt de les estrelles.

Verds enllà, no sents?, sonen petjades.
Has tancat prou fort totes les portes?