Allunyeu-me dels vents i llurs saules frondosos,
del bleix de l’arç, tan dolç al bat dels elements,
de la son de la neu a l’ombra de la brisa,
quan cremo, sibil·lí, a la gleva dels pares
i al peu del riu escàs, els versos fraudulents;
de l’adusta contrada, planyosa, on conjuro,
davall escrits furtius, els qui alegen elisis
d’ésser uns amb l’instant i al segle romanents.

Isoleu-me del mar, de les coves frescoses
i el galzeran agrest on mestrejo paranys
amb mangra militant, i on la dea prodiga
l’aiguallum dels besars, el pa rost de les galtes
i el fruit del llimoner d’un planter sense tanys.
Invoco el port i l’illa, i els adéus de llurs hostes,
–o l’iris dels palets en reialmes d’escuma
on visc per a mi sol en un abisme d’anys–.

Aparteu-me dels cims, on pujo a trot de guilla
per mirar el meu país a l’aurora del pit
–vinyes, sembrats i ombradius benignes–
i donar noms novells als santuaris d’aigua.
Segresteu-me en els clots, quan espiga la nit
i entre fumalls flairants, bec a la sal dels cossos
i encara ric, fressós; i si la boira gebra,
moro de mi mateix a l’estepa del llit.

Separeu-me de tants, en ordre de batalla,
que voregen confins sota efímers penons
amb capitosts dorments, en un callís de llavis
on cavalquem blancors amb crinera d’estopa
i on colguem l’arcabús sota herbatges pregons.
Jo exalço ço que fou i un passat d’englantines,
i em proclamo l’heroi, a la plaça dels necis,
brandant armes de fosca al firal dels flaons.

...I acompanyeu-me ensús, allà on la Veu s’enaigua
per als jaents al ras, o els qui fendim l’incert
a la plana del mig i a la garriga fosca:
tu, Garcés, amb els nois, i tu, oh Carles Riba!,
dret en el Clam, i just; tu, Manent, amb l’Albert
–poetes del cel clar– i els qui amb vosaltres vetllen
als llinars fronterers, d’armes de Llum vestiu-me,
i viuré i moriré en Qui, dels Dalts, s’ha ofert.

Sant Llorenç de la Muga, Nadal de 1955