Veig una barca, mitja dins l’aigua,
tornant esguits com si plorara.
Perquè és tan vella ja no fa falta.
La barca està sempre varada.
En jorns de bany sent l’estiuada;
la xiqueria la pren per banda.
Avui és palau del rei que mana;
demà, castell; després, muralla.
Lluiten els nens. Vençuts, a l’aigua !
I el cabdill queda sol en la barca.
Com un rellamp la glòria passa
que prompte els altres fan motinada
i els rep la mar altra vegada
amb l’aldarull de la xicalla.
Trista nau, sempre a la vora
de la mar que te gronsava !
Pobra nau ja descosida !
Trista nau, ans capitana !
Es compren a vora teua
fonda tristor de nostàlgia
per les llargues travessies
en què fores envejada.
L’alegria dels infants
sols llisca per tu, sols passa;
no et dóna cap caire nou,
ni llur plor, ni llur rialla.
Ets, per mi, commovedora
si et sent cruixir encallada
tan sola, trista i negrenca
amb tes enyors per companya.
Aleshores crec que em parles
d’un triomf o d’una borrasca.
Ah, velles barques,
sou com els avis que vora el foc
ens fan contalles.