Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria
en l’aire.
El sol m’omple
els ulls.
El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l’horitzó.


Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.


Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!


Visc i torno
a reviure
cada poema,

cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.

Poemes originals