Sebastià, el bon Sebastià,
amb aquell aire i la magror mateixa,
tres setmanes deu fer, si fa o no fa,
que ha retornat a la paterna feixa.
Després d'haver rodat qui sap per on,
a cavall, en carrossa i en galera,
després de córrer món,
ara seu vora el tronc d'una olivera,
fuma la pipa dòcil i arrupit,
cull tres fulles de menta i de plantatge,
i des que es fa de dia fins que és nit
no gosa treure els ulls del paisatge.
Avui l'he vist i m'ha donar la mà
-una mà mig rasposa, mig pansida-,
i jo li he dit: -I doncs, Sebastià,
com se us pinten les hores de la vida?
Després de dur la brega fins tan lluny,
i a tants sols diferents fer-vos el sostre,
¿quin sentiment pels dintres se us esmuny
quan mengeu el crostó de casa vostra?...
I ell diu amb un somriure: -Cada jorn
hi ha un punt que s'aclareix i se'm destria;
fins que arribà el moment del meu retorn,
de mi mateix ni una ombra en coneixia.
Jo he sigut com aquell qui vol i dol,
he anat tastant, he anat deixant les copes;
m'ha fet angúnia de menjar tot sol,
i tampoc m'he sabut partir les sopes.
He tingut bons amics i bons companys,
d'aquells que van al dret quan et descuides;
a flor de pell se m'han ofert els guanys
i torno sense res i amb les mans buides.
He passat hores fresques; com hi ha Déu!,
he resseguit la ruta dels deliris.
He sentit el silenci de la neu
i el baf dels cementiris.
De vegades amb lluites i partits
n'he tombat més de vint i més de trenta,
però la sort se m'ha escapat dels dits,
i és que jo tinc un cor de poca empenta.
Vaig fugir dels mallols i dels pallers,
pensant que enterraria les tristeses,
amb les butxaques plenes de diners
i el llençol delicat de les princeses;
i a mida que m'han anat bastonejant,
a cada pua, a cada jaç d'ortiga,
he pensat que el triomf no pesa tant
com pesa la fatiga.
He pensat que ja és bell seguir el combat
amb tot un sac de fums damunt l'esquena,
però després he vist que, ben mirat,
potser no val la pena.