Aquesta solitud no està feta d’absències
sinó de ressaques i en cada comiat
morim una mica més.

Podria fer-me més mal,
podria dir-te l’aurora
en somnis postindustrials
i petxines sota l’asfalt,
però tu i jo no com un poema,
ni una patètica inscripció feta a la porta
d’un lavabo qualsevol.

Hi ha massa nit a les nostres nits,
massa negror en cada lletra,
supures cendra de l’endins
quan et recito en llengua bastarda
i t’asseguro que fugir d’aquesta ciutat
és l’única manera que tinc
d’escapar-me de mi.

No sé si me’n vaig
o encara torno.