Avui, cor meu, enfilarem la via
ja mai petjada dels satèl·lits morts.
Una mar de nit, sense àncores
ni ports
ens llimarà una mica d’alegria.
Però després, resseguirem les illes
de totes les galàxies del voltant;
centrífugues i blanques, s’obriran
com flors innominades i senzilles.
I oblidarem uns noms
sens harmonia,
uns noms de xifra, i alfabet gelat...
Llavors, amb infinita humilitat
batejarem de nou l’argenteria.
Amb ritme llis i fàcil de cançó
direm: “Viola Blanca”, “Marguerida,”
“Nadala”, “Lliri”, “Flor de Sajolida”,
“Clavell de Marge”, i “Rosa de Pastor”.
Després retornarem per la distància,
dins boires de pols còsmic i lluent.
I això s’esdevindrà, senzillament,
un dia qualsevol, sense
importància...