El groc endormiscat de la mimosa,
deixa una pols daurada al pas del vent,
i el rossinyol menut plomaterrosa
omple el brancatge del seu plor calent.
Ara és aquella estona que solia,
voltar el meu front del pensament més fi:
ull aclucat, angúnia i melangia
i olor de gessamins vora el coixí.
Jeia al trespol la roba virolada,
l'engany inútil que em cobria el cos,
i només el record de l'estimada
anava colorint el meu repòs.
Era un to perlejat, llum de verneda;
aquell braç que rellisca esporuguit,
aquell batre del cor dintre la seda
i una roja camèlia al mig del pit,
i el neguit de l'estona solitària,
la galta encesa on tota mel hi acut,
i la infinita i tèrbola fondària
del bes salvatge i del sospir vençut...
I ara que s'han desfet tantes llaçades
com s'han eixarreït aquests moments!
Em punxen les estrelles desvetllades
i hi ha una claror amarga als pensaments.
S'han estroncat per mi les hores belles,
i el cor batega horriblement despert,
com un llop ensopit flac de costelles
que grinyolés en un sorral desert.
Sento tota la vida despullada,
sense desfici, sense voluntat...
Ara que ja no dringa l'arracada
vora del llavi meu malavesat.

Oh trista quietud, buida peresa,
pels paisatges del meu somni verd,
encara hi ha un perfum de pipa encesa
i una musica de cafè-concert.
I avença la figura ja oblidada,
d'un amic que tenia per perdut,
és un home que em dóna una abraçada
amb un ull tot humit i commogut.
I després lentament sense fatiga,
clares paraules em comença a dir;
té aquesta veu un so de cosa antiga
que ja em pensava que era morta en mi.
I diu: -Jo t'he seguit dia per dia,
enmig de les ginestes i els abrulls,
i el teu esguard a mi no em coneixia,
perquè un vel rosa t'encegava els ulls.
Ara ja s'ha desfet, i ara em retrobes,
i et retrobes a tu, tot nu, i tot sol.
Al món hi ha encara moltes rutes noves
i encar tens ales per emprendre el vol.
Ara veurem les coses sens deliri,
sens que l'amor et faci els blaus més vius.
Si has escapçat la tremolor d'un lliri
torna la pau a tots els mots que dius.
El teu pas ets tu sol el qui el governes,
dins la ciutat camina lentament,
escolta la cançó de les tavernes
i el bes de la fadrina i l'aprenent.
Als teus nervis ressona l'alegria
del vi, de la bromera i el cristall,
d'aquell llavi tan dolç que es destenyia...
dels clarinets i els violins del ball.
I t'apunta el somriure en la nit bruna,
de cara a les finestres que s'han clos,
i han servat un misteri cadascuna
de cabelleres i coixins i plors.
Dóna'm la mà, veurem el temps que passa,
sens que ens maregi el giravolt del món.
Sols una espina que no es clavi massa
marcarà els desenganys damunt del front.

I un de matí quan cantin les aloses,
quan les flors no s'estrenyin dins del ram,
deixa aquest llit inútil on reposes,
respira el tendre sospirar del camp.
Anirem resseguint els camps d'userda,
mig tremolosos amb un bri de son,
i que ens encanti la muntanya verda,
la recollida menta de la font,
i el blau descolorit de l'atzavara,
i el romaní que fa pensar en la llar,
i, amb els ulls plens de tanta cosa clara,
tombant el coll obirarem la mar!
I olorosa de pins i primavera,
gronxant-se en la marina quietud,
trobarem una barca que ens espera
delirant pel viatge inconegut.
I saltarem al fons; l'ànima boja
dirà l'adéu a nostra platja d'or,
i al pal hi lligarem bandera roja,
i mar endins, fins que se'ns geli el cor!

Maig 1921