Com hauria estat bell d’haver crescut
sense aquest pes enorme a les espatlles,
sense aquesta gran nosa dins la boca,
en una casa blanca vora el mar,
amb les finestres sempre obertes.
Com hauria estat bell d’haver pogut
eixarcolar la terra, escriure versos,
conèixer gent, enamorar les noies,
amb els muscles lleugers
i les dents esmolades.
Ara no trobaríem
indecent o covard seure pels marges
a esperar la florida de les roses,
ni tindríem els ulls tan enrogits,
ni els llavis secs, ni aquesta veu tan ronca.
Ara no ens creixerien
líquens al moll dels ossos,
si haguéssim pogut viure sense aquesta
gran nosa dins la boca,
sense aquest pes enorme a les espatlles.