El vell mariner que vaig conèixer
a l’illa del Gànguil es curava les ferides
posant els peus dins l’aigua. El mar, jubilós,
li pessigollava les cames. El vell mariner
fumava i dins el fum s’hi negaven ventures,
perills, dones, jocs i cassalles, pops enormes,
peixos manta...
Un dia el llevaren del treball i la Mort
com un cranc de cent cames se li arrapà al pit.
Es va anar consumint dins una camisa blanca
a la taverna del port excitant somnis tendres
amb rom i cassalla.