Miquel Pujadˇ

Les muntanyes

A l'hora que el sol es pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal,
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m'entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m'hi ensems
una saviesa dolša.

Quan m'he adrešat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
em semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
comenšava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un mˇn en flor
i l'Ónima n'era jo.

Jo l'Ónima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l'Ónima tranquilĚla del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l'Ónima del bosc que fa remor
com el mar, que Ús tan lluny en l'horitzˇ.

I l'Ónima del saule jo era encara
que dˇna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l'Ónima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'Ónima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l'Ónima blava de l'estany
que guaita el viatger amb ull estrany.

Jo l'Ónima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan es desclou.

Jo era l'altitud de la carena...
Els n˙vols m'estimaven llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
se'm congriava l'Ónima serena.
Sentia la delÝcia de les fonts
nÚixer en mon si, regal de les congestes;
i en l'ampla quietud dels horitzons
hi sentia el rep˛s de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Per˛ jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m'adrešava per dur al cel
tot el de mos costats i mes entranyes.
...
A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.