Home,
tu que a vegades
saps amar,
no me tallis,
deixa
que vegi encara
les colors del mˇn
i les mies rames
abracin lo cel.

Jo,
en silenci
suportarÚ encara
la ingratitud del temps.
La pluja
farÓ creixir
les mies reguines
on vola lĺesperanša,
on los meus somnis
sˇn populats de cants.

Deixa
que venguin
les rugues del temps
i el vent remogui
la tristesa dels anys,
que gusti
cada instant de vida,
primer que me cansi
de portar el meu pes.